La riquesa dels canons de neu

A dia d’avui la feina que fan els canons de neu és bàsica per a garantir l’esquiabilitat en una estació d’esquí. A Catalunya totes les estacions alpines disposen d’una xarxa d’innivació artificial que els garanteix la viabilitat.

Un cop més aquesta temporada els canons de neu han demostrat la viabilitat de les estacions d’esquí quan la neu natural no és gaire generosa o quan les estacions, en aquest cas les de fons, no tenen una xarxa d’innivació artificial. Normalment, la neu caiguda del cel tard o d’hora acaba arribant, però no sempre ho fa en les millors condicions possibles i és aleshores, sempre i quan les temperatures siguin baixes i puguin treballar, quan els canons treuen pit i mostren tot el seu potencial. La producció de neu artificial, neu de cultiu o neu produïda –alguns dels noms que es fan servir per definir-la– permet a les estacions obrir quan toca, garantir la contractació del personal de l’estació i l’obertura dels negocis de les valls. En definitiva, dona estabilitat al sector.

A dia d’avui estem molt familiaritzats amb la neu artificial, però cal recordar que aquesta es va inventar als anys cinquanta al Canadà, a la regió de Laurentides. A Europa es va inaugurar la primera instal·lació a Champ-de-Feu en les Vosges al 1963, mentre que a Catalunya hi ha dos possibles pioners. D’una banda hi ha qui diu que el primer canó experimental es va instal·lar a Vallter 2000, abans que  al 1985 La Molina instal·lés el seu sistema de producció de neu. Des de l’any 1985 moltes són les coses que han canviat, tal com es deixava de manifest a la 1ª Trobada amb la Premsa de les Estacions d’Esquí Catalanes, que va tenir lloc a Baqueira Beret a principis del mes de febrer. Han canviat els requeriments i les exigències dels clients de les estacions i, per damunt de tot, la tecnologia que es fa servir, molt més eficaç i sostenible a dia d’avui.

El procés de fabricació de neu

La producció de neu es produeix per projecció de petites gotes d’aigua a l’aire, en un ambient de temperatura negativa, respectant certes condicions, com l’atomització –la fragmentació del fluix d’aigua en petites gotes de grandària, d’entre 0,2 i 0,8 mil·límetres–, la nucleació –la formació en paral·lel de petits micro-cristalls de gel que serveixen per a la inseminació de gotes d’aigua a la sortida de l’innivador– i la inseminació. Sí, no ens hem equivocat de terme. I entendríem com a tal la trobada entre el flux de nucleació i el flux d’aigua, la qual s’inicia al procés de congelació, trencant l’equilibri de l’aigua en la seva fusió. Posteriorment intervenen tres accions claus: la dispersió, l’evaporació i la convecció. La primera, com el seu nom indica, consisteix; sent tres les tecnologies de producció: generador bi-fluid a mescla interna, a mescla externa i generador monofluid.

Celebrant-se aquesta trobada a Baqueira, es va posar com a exemple l’evolució de la implantació de la neu artificial a l’estació de la Vall d’Aran, intervenint Jonatan López, antic responsable de neu i actual responsable de nous projecte de Baqueira i Alberto Ballarín, el responsable actual de la producció de neu, així com Mauro Pereson, responsable de l’empresa de TechnoAlpin a Espanya. S’explica en la reunió el desastre de la temporada 1989-1990, en la que l’estació va estar tancada fins a les nevades de finals de febrer. Només va obrir un parell de setmanes!, donant per perduda la temporada turística per a l’estació i per a la vall. Es va veure fins a quin punt l’estació és important per a l’economia de la vall i les persones que hi viuen. Es va decidir fer una ampliació de capital. Es van invertir prop de 1.000 milions de les antigues pessetes i es va començar a instal·lar un sistema de producció de neu. La temporada 2006-2007 va ser similar a la de 1989-1990 pel que fa a les nevades, però Baqueira va poder obrir el 9 de desembre amb l’ajut de la neu produïda, permetent finalitzar la temporada dins de la normalitat.

Tres períodes de producció de neu a Baqueira

A Baqueira Beret –totes les dades que donem a continuació poden ser d’utilitat establint els corresponents paral·lelismes– es poden distingir tres períodes des de 1990 fins ara. El primer aniria fins el 2000, el segon de 2000 a 2010 i el tercer de 2010 fins ara. Com és lògic, en una primera fase l’objectiu era fer arribar la producció de neu al màxim de pistes, amb l’innivador Borax –de 3m, 6m, 12m i dobles, de mescla interna– com a estrella. Una època en què cada cinc arquetes es munta una sonda de temperatura i humitat i cada deu un anemòmetre per mesurar la direcció i la intensitat del vent.

En el segon període, de 2000 a 2010, es busca maximitzar la producció a les zones innivades, produint el màxim de neu en els períodes en que faci molt de fred i poder fer servir simultàniament tota la capacitat de bombeig. Per assolir aquests objectius s’aposta de forma definitiva per una xarxa d’alta pressió, més eficient energèticament que la de baixa pressió. Es centralitza el control de la instal·lació a Orri, s’adapten les vàlvules per treballar amb més pressió, es canvien les canonades d’aigua per incrementar el seu diàmetre i permetre passar major quantitat d’aigua i es substitueixen els innivadors Borax per Rubis, de mescla externa, amb menor consum d’aire. Una època en la que també es substitueix el sistema de comunicacions a tota la xarxa de producció de neu per una xarxa de fibra òptica, el que suposa una millora important. Una dada: el temps que li cal al sistema per rebre les dades de totes les sondes anemòmetres i que les vàlvules que gestionen cada innivador ajustin la producció en funció d’aquestes dades passa de més de 45 minuts a 2 minuts; a la vegada que s’adquireixen equips informàtics amb major potencia de càlcul i actualització del programa de control.

La tercera fase aniria de 2010 fins ara, que podríem titular la de l’eficiència tecnològica a temperatures marginals. Quatre són els objectius: maximitzar la producció de neu a temperatura marginal, innivar en menys temps a major temperatura, innivar amb més simultaneïtat i poder obrir l’1 de desembre en qualsevol circumstància. Per assolir aquestes finalitats es configuren les instal·lacions per a poder innivar amb tota la capacitat de bombeig, s’inniva la cara nord per poder oferir una zona d’esquí el més aviat possible, s’inniva la zona de Peulla amb una nova sala de controls i ordinadors, es construeixen llacs d’acumulació d’aigua –el més important a Orri–, es reforcen algunes zones amb innivadors de baixa pressió, menys eficients però amb major capacitat de producció i els departaments de producció de neu i màquines treballen de forma conjunta, incorporant programes que permeten mesurar el gruix de la neu i el seu desgast en cada punt.

Aquesta temporada, Baqueira va començar a funcionar l’1 de desembre; mentre que l’anterior ho va fer el 18 de novembre, comptabilitzant 63 dies de nevades amb gruixos que van arribar als deu metres.