La passada temporada Núria Castán (Reus, 4 d’octubre de 1997) va fer història al proclamar-se subcampiona del món d’snowboard freeride. La rider catalana ens atén al seu pis d’Innsbruck (Àustria) on ens parla del que significa per ella l’snowboard, del molt que ha hagut de sacrificar per arribar a ser una de les referents del seu esport, tot recordant l’allau que gairebé li costa la vida.
Text: Celes Piedrabuena
Fotos: @eric.jehart, @levyloye
+ AQUEST I MOLTS ALTRES ARTICLES ELS POTS LLEGIR ON LINE A LA REVISTA ESPORTS D’HIVERN
A les portes de la glòria. Als seus 26 anys -en va fer 27 el passat mes d’octubre- l’snowboarder Núria Castán es va penjar la medalla de plata de snowboard del Freeride World Tour -el que podríem considerar la Copa del Món de freeride-, convertint-se en la primera esportista espanyola, home o dona, en assolir aquesta distinció. Cap esportista espanyol havia arribat tant lluny en el freeride. L’atleta de Reus es va proclamar subcampiona del món després de signar una gran temporada, en la que va assolir la victòria en la cursa inaugural de Verbier i en la de Geòrgia, en la que va pujar a quatre dels cinc podis possibles i en la que en la cita de Canadà va haver de competir sense el seu material per culpa de la pèrdua de les seves maletes i material. Va arribar líder a la última competició de Verbier, però al final es va haver de conformar amb un brillant subcampionat, després d’una temporada en la que gairebé perd la vida víctima d’una allau i en la que el salt de qualitat que ha assolit és inqüestionable.
Núria, vas lluitar fins la última cursa per ser campiona del món d’snowboard del Freeride World Tourn(FWT).
Sí, va ser una llàstima. Penso que d’una banda si hagués estat campiona del món hagués estat el màxim, però crec que per a mi aquesta temporada les expectatives eren més un repte personal i saber on podien arribar els meus límits, i ja classificar-me per a les finals era l’objectiu. Al final, gairebé arribo a ser campiona, però no em puc queixar. Estic molt contenta de com ha anat tot i de com he gestionat cadascuna de les situacions, de com he gestionat l’experiència competitiva i això ja és tot un èxit.
Va ser una llàstima no ser campiona del món, però no em puc queixar. Estic molt contenta de com va anar tot i de com vaig gestionar l’experiència competitiva
Què et va faltar per ser campiona?
De fet, la baixada que vaig fer a Verbier -seu de les finals del FWT- era la mateixa que vaig fer quan vam competir a la primera parada del circuit, en la que vaig guanyar. Però a les finals tenia el dubte de si fer la mateixa línia o no. Al final vaig ser subcampiona i estic contenta del que vaig fer. Va anar per molt poc. És cert que em vaig saltar un salt que podria haver estat decisiu, però va ser una de les millors baixades que vaig fer. No vaig quedar campiona, és el repte que em falta per assolir la propera temporada i pel qual lluitar.
Al final, el calendari del FWT és molt intens, oi? Són tres mesos a tope, de viatges, competicions i tensió.
Sí, bastant intens i dur. Per això quan acaba la temporada penso a descansar, anar a casa meva i veure la meva família.
ELS SEUS INICIS
Vas començar a competir al Freeride World Tour junior quan tenies 13 anys, hi havia tradició de neu a casa teva?
Als meus pares els agradava la neu i anàvem al Pirineu. El meu pare venia del futbol americà i jo vaig aprendre a base d’anar al Pirineu.
Vas aprenent a mesura que evoluciones i et van passant coses. S’ha de saber llegir la muntanya, entendre-la, i conèixer els teus límits, a pistes tot és molt més segur, fora pista ja és un altre món
Què vas fer primer, esquí o snowboard?
Vaig començar a esquiar als tres anys. Anàvem a moltes zones del Pirineu, a Cerler, a Baqueira, a Ordino, a Tavascan, i recordo que va ser a partir dels vuit anys quan vaig començar a veure més taules de snowboard a la muntanya i va ser quan vaig decidir provar-ho.
Què recordes del primer dia que et vas posar una taula als peus?
Va ser quan tenia vuit anys i la veritat és que em costa de recordar. Recordo, això sí, que amb els esquís m’agradava anar molt ràpid i que en canvi amb la taula de snowboard no anava tant ràpida, però estava contenta de tornar a aprendre alguna cosa i d’aquella època recordo la sensació de llibertat, la sensació de llibertat que encara tinc, d’oblidar-me de tot el que hi ha al voltant. La sensació de desconnexió i això no m’ho donaven els esquís.
I com vas decidir començar a competir?
Vaig començar a competir quan tenia 13 anys i llavors no tenies la consciència que tens ara amb 25 o 26. Quan començo a competir vaig fer el primer any de prova. Era el primer any que es feia el Freeride World Tour Júnior. El meu pare i el meu club m’ho van proposar i em va semblar bé. Em va agradar i va anar bé. I ja vaig focalitzar-me en treballar i aprendre freeride, i poc a poc he anat millorant. L’snowboard que practico a dia d’avui no té res a veure amb el dels meus inicis.
Has arribat a ser subcampiona del món, t’ha faltat molt poc per ser campiona. On creus que has de millorar més de cara a aquesta temporada?
He de millorar bastant en les meves habilitats i també el meu nivell d’snowboard. En els meus inicis no sabia ni què era el freeride ni el que suposava. Tot el que suposa anar fora pista, tot el material de seguretat que es requereix i com s’ha de fer servir, a saber llegir el terreny. Vas aprenent a mesura que evoluciones i et van passant coses. El meu últim entrenador era guia de muntanya i vaig aprendre molt. S’ha de saber llegir la muntanya, entendre-la, i conèixer els teus límits, quan pots continuar o no. Hi ha un munt de coses que has de conèixer a la muntanya, que quan estàs a pistes tot és molt més segur, però quan vas fora pista ja és un altre món.
Recordo que quan estava enterrada a la neu la sensació era com si et deixessis anar. Em vaig acomiadar de tothom. Estava preparada. Però vaig sortir viva i després vaig treballar amb una psicòloga
L’ALLAU QUE GAIREBÉ LI COSTA LA VIDA
I tot i així la seguretat no és una ciència exacte, i sinó que t’ho preguntin a tu, que vas patir un allau en una competició a Verbier.
Em va agafar bastant de sorpresa i va ser bastant dur, la veritat. En aquell moment estava en una competició, estàs pensant en competir i penses que la teva vida està segura, i el guia de muntanya t’ha de dir que estàs segura. Realment, va ser un miracle que sortís viva. Vaig caure uns 400 metres, vaig quedar ensorrada en la neu i només vaig patir la congelació de dos dits. No res. Va ser més una part mental la que vaig haver de superar i és un autèntic miracle que ho pogués explicar. Per desgràcia, quan una persona pateix un accident com el que jo vaig patir no té tanta sort.
Mentre l’allau t’atrapava, et donava temps a pensar, a mirar de buscar una posició de seguretat o tractar de sortir-ne?
D’allaus hi ha de molts tipus i quan es produeixen passen moltes coses. Hi ha alguns que són molt lents i arrosseguen moltes coses com arbres i roques, i altres que van més ràpids. L’allau que a mi em va agafar va ser molt ràpida perquè era un allau de placa de vent i el pendent era molt empinat. Va durar menys d’un minut, en 30 segons ja estava ensorrada. Va ser molt ràpid i no vaig poder fer res. L’únic que podia fer és cridar i pregar que no em passés res. Quan vaig quedar ensorrada a la neu l’únic que podia fer és cridar i pregar que no passés res. Ja vaig veure que les opcions de sortir eren ben poques. No podia respirar. No em podia moure. Sabia que a partir dels primers 10 minuts les opcions de morir eren molt elevades. No sabia si estava dos o tres metres ensorrada. Després quan em van treure van veure que estava capgirada. Vaig tenir sort.
Per sort, tot va quedar en un gran ensurt que, a banda de la fractura física segur que et deixa una de psicològica.
Sí, i vaig haver de treballar molt aquest tema. Va ser esgarrifós el fet d’estar enterrada a la neu víctima d’una allau. Després les coses, tot el que ha passat et queda a la ment. Recordo que vaig perdre la consciència, que respirava lent i això va acabant ser bo per a mi. És com si t’abandonessis i esperes que algú et vingui a recollir. Em vaig acomiadar de tothom. Estava preparada. Però vaig sortir-ne viva i vaig treballar després amb una psicòloga. L’estrès posttraumàtic que vaig tenir després no va ser fàcil i m’afectava al dia a dia. Estava com en estat d’alerta. Una experiència com aquesta et genera un trauma que quan més aviat el treballis millor. Sempre deixem les coses pel final i després t’afecten més. El mateix mes que em va passar l’incident ja vaig començar teràpia i la recuperació ha estat molt més ràpida del que m’esperava.
Deixem ja aquest tema que per sort va quedar en un gran ensurt. Ets una pionera i un referent per a tots els nois i noies que comencen en el freeride.
Recordo que quan jo vaig comentar al Freeride World Tour Júnior era l’única rider espanyola, l’única que viatjava perquè als Pirineus no hi havia aquest tipus de competicions.
UN REFERENT PER ALS MÉS JOVES
Sí que hi havia El Dorado, un certamen pioner.
Sí, però no era júnior. Si tenies l’edat que jo tenia quan vaig començar a competir t’havies d’anar a Chamonix o a Fieberbrunn i pagar-te els viatges sense tenir cap tipus d’ajuda ni d’estructura ni de patrocinador. Els meus màxims patrocinadors han estat els meus pares, sense ells no hagués arriba ton soc ara. Aquest esport a dia d’avui està creixent molt i els nois i les noies ho tenen molt més fàcil per iniciar la seva trajectòria esportiva. Per a mi és un orgull ser una de les pioneres en el meu esport.
I, què els hi diries a tots els nois i noies que et veuen com un referent i volen seguir la teva traça?
Jo quan tenia deu anys només volia fer snowboard. S’ha de treballar l’essència i gaudir. I, si volen millorar, tot és a base de constància, de feina, de lluitar, de gaudir i de treballar. I si els resultats no arriben no s’ha de tirar la tovallola, s’ha de seguir treballant i confiar que els resultats tard o d’hora arribaran. Quan dediques tanta passió a allò que t’agrada, en aquest cas l’snowboard, els resultats acaben arribant. Per mirar d’assolir els seus somnis hauran de sacrificar coses, però a la llarga veuran que valia la pena sacrificar-se.
Els meus màxims patrocinadors han estat els meus pares, sense ells no hagués arriba on soc ara i ells em van fer veure la importància dels estudis
Pots viure de l’snowboard?
Soc una snowboarder professional. Vaig estudiar. No vaig deixar els estudis. Els meus pares em van dir i em van fer veure la importància dels estudis, tant per l’educació com per entendre que s’han de sacrificar certes coses. Vaig estudiar disseny gràfic i comunicació i de fet combino la meva vessant professional de l’snowboard amb la del disseny.
Així doncs, com enfoques aquesta temporada en la que l’objectiu hauria de ser el títol.
El repte que tenia la passada temporada era el de classificar-me per a les finals i arribar el més lluny que pogués, i vaig arribar a ser subcampiona del món de freeride. Ara, el meu repte, el meu somni, és el de ser campiona del món. I sé que per poder assolir el meu somni haig de millorar el meu snowboard, intentar fer coses noves, fer que el meu snowboard femení pugi, millorar el meu estil i aplicar totes aquestes coses a les competicions. I, després, esperar que els resultats acompanyin i gaudir del meu riding.
TOT VA COMENÇAR A TAVASCAN
Núria Castán va néixer a Reus el 4 d’octubre del 1997. Als tres anys es va posar per primera vegada uns esquís i als vuit es va passar a la taula. Va començar a l’estació de Tavascan, al Pirineu de Lleida, i als 10 anys va començar a anar a l’estació d’esquí de Cerler, al Pirineu aragonès. Va ser a l’Escola Espanyola d’Esquí/Snowboard on va començar a perfeccionar la tècnica. Uns anys més tard, a la temporada 2011-2012, es va endinsar al món del freestyle on experimenta una millora a nivell tècnic molt important. Comença a participar en competicions de Eslàlom i de Freestyle, arribant a fer podis a totes elles. La temporada següent fitxa per l’acadèmia Rats Riding de La Molina i fa un salt qualitatiu important. Va participar per primera vegada, sent la rider més jove del circuit, a la millor competició de freeride del món, el Freeride Junior Tour (FJT), organitzada pel FWT, on va fer tres podis de quatre curses. En aquest debut a l’FJT va aconseguir el primer lloc a la prova de El Dorado, a Andorra, i finalment va obtenir la medalla de bronze al JFT World Championship de Utah, Estats Units. La temporada següent es va centrar en entrenaments de freeride per preparar el Campionat d’Europa Junior de Freeride (Freeride Junior Tour). Va quedar quarta i va classificar-se per al JFT World Championship a Big Sky USA, on va guanyar la medalla de plata amb 16 anys. La campanya 2014-2015 va continuar centrant els seus entrenaments al freeride i es va proclamar subcampiona del Freeride Junior Tour, podent fer així el salt al Freeride World Qualifier al següent any, la categoria prèvia al FWT (màxim nivell). Hi debuta la temporada 2015-2016.
En el seu debut al FWQ aconsegueix fer història obtenint el seu primer podi quedant en segona posició a França en una competició 2* del FWQ i guanyant la prova de 3* del FWQ a Àustria. Va ser la primera vegada que una rider provinent de la categoria Júnior aconseguia fer podi en el seu primer any al FWQ. A la temporada 2016-2017 va participar a Remarkables 2* i 4*, ia Mt. Olympus 2* on va assolir una primera posició i va obtenir la 4a posició provisional al rànquing del FWQ (Europa – Oceania). El 2017, Núria fitxa per Head Snowboards i fa diversos podis en proves de 2* i 4* del FWQ. El proper hivern també aconsegueix fer història sent la rider espanyola més jove a obtenir una victòria en una prova de la màxima categoria -4- del FWQ, guanyant la prova de les Arcs 4*, França, amb tan sols 20 anys. Aquesta gesta li permet consolidar-se al Top 3 del FWQ (Europa-Oceania) i tenir opcions per aconseguir la primera posició i fer el salt al FWT. Finalment es queda al Top 3. Comença la pretemporada a Nova Zelanda, aconseguint guanyar les tres proves en què havia competit les temporades anteriors: Remarkables 2*, Remarkables 4* i Mt Olympus 2*. Durant la temporada aconsegueix diversos podis, entre els quals destaca una primera posició a la Jam Extreme d’Andorra 3* i una tercera posició a Montafon, Àustria 4*. Aquests resultats permeten pujar al #2 en el rànquing de l’FWQ 2019. A més, competeix al Campionat d’Espanya de Freeride on aconsegueix una merescuda primera posició. La temporada 2019-2020 ja entra al Freeride World Tour, aconseguint a Andorra ser la primera espanyola a fer podi (2ª) en una competició del FW, acabant la temporada com la quarta millor freerider del món. A la temporada 2020-2021 es va mudar a Innsbruck, Àustria. Es va convertir en la primera ambaixadora espanyola de sostenibilitat del Freeride World Tour, formant part de l’equip de la prestigiosa ONG Protect Our Winters. Amb totes dues, va participar en un projecte que va consistir a viatjar a totes les competicions amb tren per reduir l’empremta de carboni i conscienciar la societat que cal prendre accions per lluitar contra el canvi climàtic si volem preservar els nostres hiverns. La temporada 2021-2022 va començar amb una victòria a la primera competició de 4* del Freeride World Qualifier a La Rosière. L’organització li va concedir una invitació per competir a la primera prova del Freeride World Tour a Baqueira, on va aconseguir una segona posició, gràcies a la qual l’organització li va concedir una invitació per competir la resta de la temporada a l’elit mundial del freeride, de tornada al Freeride World Tour. En els entrenaments previs a la tercera competició del FWT al Canadà pateix una lesió que la deixa fora de les finals, quedant-se amb el quart lloc del rànquing general i no podent competir per a la classificació al FWT 2023. Una trajectòria que arriba al seu punt més àlgid el passat hivern, en el que es proclama subcampiona del món.
