Enganxada a la intensitat de l’esquí i amant dels nens i l’educació. Cap limitació física impedeix a Alba Coma (Gelida, 1987) gaudir de l’esquí i la docència, en el fons dues passions entrelligades.
Text i fotos: FCEH
La teva perspectiva des de la cadira, un cop a la neu, és diferent de l’habitual. Com visualitzes la pista i l’entorn que et rodeja?
La veritat és que jo ho tinc molt normalitzat perquè sempre ho he vist així. Sí que és cert que practiques l’esquí des d’una posició més baixa i, com m’ha comentat el meu entrenador (Jordi Pocorull) més d’una vegada, les sensacions es potencien i provoca més respecte.
Per què la neu?
Ens vam donar una segona oportunitat. El primer contacte amb la neu va ser amb l’escola, i no em va acabar de convèncer. El segon ja va ser en companyia del meu germà i allà sí que em va atrapar.
Uns inicis, com és habitual, amb caigudes i patacades.
Al final és inevitable i forma part del joc. Amb la cadira has de mantenir el cos endavant i, un dia, em vaig relaxar i vaig anar directe cap a un arbre. Per sort van ser cops i poc més, i l’endemà estava tornant a entrenar. Això sí, a la mateixa pista i amb el mateix arbre observant-me. S’ha de trencar la por.
Practiques esquí adaptat perquè tens espina bífida. Què implica això?
És una lesió medul·lar on no s’acaba de formar del tot la columna i bàsicament afecta la mobilitat. Hi ha diferents graus d’afectació i el meu és un dels més greus, però amb moltes hores de rehabilitació i algunes intervencions quirúrgiques faig una vida totalment normal. Podria estar en cadira de rodes i estic amb crosses, tinc la meva feina, el meu cotxe…
“Il·lusionar-se i perseguir somnis va més enllà de qualsevol discapacitat”
La societat ha avançat en comprendre més i millor la discapacitat?
Sí, però està clar que segueix quedant força camí per recórrer, especialment en difusió pública de l’esport adaptat. Jo sempre intento visualitzar i compartir el que faig amb tot aquell que s’interessa.
El 2017 publiques el llibre ‘Un somni, una il·lusió, una realitat’ (Editorial Stonberg). De fet, el títol ja és un espòiler.
Ha estat un desig fet realitat i, sobretot, la il·lusió de poder-ho compartir amb altra gent. Abans quan anava a una estació m’estava a la cafeteria i m’ho mirava, i ara sóc jo la que està a la neu baixant.
El que surt al llibre són records que tenies guardats en un calaix.
El meu tiet em va animar a fer-ho públic perquè podia ajudar a algú a tirar endavant. I pot tenir relació amb el meu cas o no, perquè il·lusionar-se i perseguir somnis va més enllà de qualsevol discapacitat.
“Els Jocs Paralímpics no em treuen la son”
I hi ha un segon llibre preparat…
Em van comentar que el primer llibre també podia interessar als més petits, i ja tinc preparada una versió de conte llesta per sortir publicada. Només falta que a alguna editorial li convenci prou per publicar-lo.
De moment, campiona de Catalunya i subcampiona d’Espanya. Com valores la teva trajectòria?
Se’m fa difícil perquè no en sóc massa conscient. Més aviat hi penso quan em veig en algun reportatge, o jo mateixa em paro a observar les medalles que tinc penjades a l’habitació, però tinc la sensació que el meu entorn li dóna més importància de la que n’hi dono jo.
El 2016 et quedes a les portes d’entrar a l’equip estatal i una lesió t’impedeix anar als Jocs Paralímpics. Estar a l’equip ho tens al cap?
No sé massa què dir-te. Segurament entrar a l’equip estatal m’exigiria canviar hàbits, horaris i fins i tot potser de poble. I ara per ara és quelcom que no em plantejo. L’esquí és una gran afició que tinc en paral·lel a la meva feina, que m’omple molt.
Per tant, Beijing 2022…
Evidentment, poder arribar a uns Jocs Paralímpics seria fantàstic, i ja no et dic si fossin a casa nostra, però no em treuen la son. Vaig pas a pas i no tanco portes a res, però sóc feliç amb el meu dia a dia actual. Sí que m’agradaria disputar proves internacionals que facin a prop per poder enfrontar-me a corredores diferents i veure el meu nivell.
Potser no és un número molt elevat, però a Catalunya tenim exemples d’esportistes adaptats que obren fronteres com Astrid Fina (snowboard), Pol Makuri (esquí de fons) o tu mateixa, entre altres.
L’Astrid la conec personalment, hem coincidit alguna vegada en entrenaments i fora de les pistes i està aconseguint resultats espectaculars. El seu cas és clar: va decidir deixar-ho tot per dedicar-se a l’snowboard i ara està recollint-ne els fruits. Per mi, de moment, l’esquí és una part més de la vida.
Ara alguns esportistes ja es troben de pretemporada. Com gestiones la preparació física?
Algun estiu n’havia fet però els metges m’ho van limitar perquè el meu cos no patís les conseqüències. Des que vaig tenir la lesió a l’espatlla he tingut a posteriori problemes al genoll i l’esquena. I ara els trajectes llargs me’ls fan fer en cadira de rodes perquè tinc 32 anys però les meves cames en tenen 50. Jo sé que acabaré en una cadira de rodes però com més em cuidi més trigarà aquest moment a arribar.
Hem parlat de la teva faceta esportiva però tu ets mestre i psicopedagoga a Gelida, a més de monitora de dansa. Un clar exemple que la discapacitat, de per si, no és cap barrera.
Sí, de fet recordo que en l’últim any de carrera cada 15 dies estava ingressada per infecció d’orina, a causa de l’espina bífida. I en lloc d’acabar la carrera al juny, ho vaig fer al setembre. Però me’n vaig sortir. Més endavant va sorgir l’opció de fer la segona carrera de psicopedagogia i no aturar la formació i fins ara, que porto ja quatre anys seguits a una escola d’Esparreguera. I espero que continuï així.
