Després de l’oasi de l’estiu i d’una temporada a mig gas tots tenim moltes ganes de llençar-nos de cap per la primera pista nevada que se’ns posi al davant, però ho hem de fer amb el material en bones condicions.
Per fi. Després de suar la cansalada, de patir la calor i una llarga travessa del desert, ja arribat l’hora de calçar-nos els esquís i gaudir de la neu. Ara bé, la tornada a l’activitat s’hauria de fer amb uns esquís que estiguin en òptimes condicions, per la qual cosa els haurem de dur al taller perquè els facin una posada a punt. És evident que, com millor els hàgim guardat i cuidat en aquest pont entre el final de la temporada i el començament de la següent, molt millor i menys haurà de treballar un skiman.
+ MILLORA EL RENDIMENT DE LES TEVES BOTES D’ESQUÍ
El primer que s’ha de fer és desbastar l’esquí, treure-li la primera capa degrada de plàstic i netejar tots els cantells. Aquesta primera capa degradada es treu perquè després a l’hora de tapar el plàstic s’enganxa molt millor, ja que es troba amb el plàstic sa. I, de pas, es fan els cantells dels esquís.
El coeficient de lliscament de la cera és molt més baix en comparació amb els del polietilè
Fet aquest primer pas, s’omplen les ratllades de les soles amb plàstic. Després es treu el plàstic sobrant. Es comprova que els cantells estiguin bé i, si no ho estan, se’ls fa una repassada; i, un cop fet aquests passos, es rectifiquen els cantells. És a dir, es planeja l’esquí i se li fa l’estructura. L’estructura és un gravat que es fa a la sola dels esquís, que bàsicament serveix per desaiguar, perquè, recordem, esquiem sobre aigua, sobre una fina pel·lícula d’aigua.
Un canal al mig de la sola dels esquís
Abans, quan no existien les rectificadores ni estructuradores, els esquís portaven un canal al mig que tenia la finalitat de trencar la pel·lícula d’aigua. Avui dia, amb les rectificadores que fan estructura, no cal. No hi ha cap esquí que porti el canal. Duen el gravat al qual fèiem esment, que podríem comparar amb el que porten els pneumàtics dels cotxes o de les motos. Això és molt important en competició, perquè en funció del tipus de neu es fa una estructura o una altra. En el cas d’un estàndard es posa una estructura que serveixi per a tots els tipus de neu, des de molt seques a principi de temporada a molt humides al final.
El més adient, el que s’hauria de fer sempre per anar bé, és encerar els esquís cada cop que es va a esquiar
Un cop l’esquí ja està estructurat es passa al banc de treball per treure les rebaves —molt important— treure el fil de plàstic fins al punt de contacte amb les espàtules i cues; un cop llest ja podríem encerar els esquís. Arribat a aquest punt es pot recórrer a dos procediments, encerar de forma manual o a màquina. Cadascun d’aquests mètodes té els seus avantatges, però la diferència radica en la temperatura. A mà es pot escalfar més la sola, afavorint que la cera penetri més en el seu interior, perquè el que importa de veritat és la cera que està dins de la sola, no la que està a la part exterior. Després s’ha de treure tota la cera, ja que la cera no llisca. El coeficient de lliscament de la cera és molt baix i, en canvi, el coeficient de lliscament del polietilè, el material de què estan fetes les soles dels esquís, és molt alt. Per tant, el que llisca realment és el polietilè, i perquè llisqui ha d’estar sa. L’important és encerar; també es pot fer en fred, amb cera líquida. La planxa sempre és millor, però el principal és encerar. De fet, s’hauria de fer cada cop que es fan servir els esquís; “a partir d’aquí la consciència de cadascú”, com li agrada dir al mestre Marc Gombau.
Finalment, rasquem la cera, la raspallem bé, que no quedi res a sobre, i ja tenim els esquís a punt per tirar-los a la neu. Un treball de posada a punt que pot tenir un preu al mercat d’uns 30-40 euros.
*Amb l’assessorament de l’skiman Marc Gombau. El trobareu a ‘El Món’ (www.elmonadventure.com)
