Parlem amb un dels grans referents de l’snowboard. Un rider que en plena maduresa segueix estimant la natura com el primer dia i pel que la vida no tindria sentit sense una taula als peus, un repte a l’agenda i poder sentir com l’aire fred de la muntanya et retruny a les galtes.
Que aixequi la mà l’aficionat als esports d’hivern, ja sigui esquiador o snowboarder, que no li soni el nom de Jeremy Jones (14/01/1975). És un dels pioners del freeride, fins el punt que al 2012 la revista ‘National Geographic’ el va anomenar com l’aventurer de l’any. Pare de família, JJ no només ens ha meravellat amb la seva destresa amb la taula i ens ha fet somiar, sinó que té la seva pròpia marca d’snowboard i un marcat compromís amb la conservació del medi ambient, fins el punt que va crear l’associació ‘Project Our Winters’, la qual treballa per reduir els efectes del canvi climàtic.
En primer lloc, podria presentar-se en cas que hi hagi un lector que no el conegui?
Soc snowboarder professional, empresari, ecologista, marit i tinc dos fills.
Estic molt orgullós de les pel·lícules que he realitza, sobretot de les filmacions amb més powder
De tots els reptes esportius, aventures que has aconseguit, quin us satisfà més, quins tres reptes esportius resumeixen la carrera esportiva de Jeremy Jones?
Estic molt orgullós de les pel·lícules que he realitzat. Concretament de les filmacions amb més powder. Conec molt bé la meva sèrie, ‘Deeper’, ‘Better, ‘Higher’, però estic molt orgullós de la pel·lícula ‘Ode to Muir’. Es tracta d’una pel·lícula rodada a les muntanyes que tinc més a prop i conec més, el que demostra que la gran aventura es pot fer al pati que cadascú té al costat de casa seva.
És a la vegada una pel·lícula amb missatge.
Sí, ja que també ens endinsa en l’amenaça que la terra està patint per augmentar el CO2 i té una clara crida a l’acció que hem d’escollir als herois del clima. Hem d’aconseguir la reducció de CO2 necessària per conservar el nostre planeta, que tant estimem.
Amb la meva taula de neu a les muntanyes soc l’home més feliç del món
Parla’m una mica dels projectes que tens en ment, crec que estàs rodant una pel·lícula que es diu ‘Roadless’.
‘Roadless’ és una pel·lícula a la zona salvatge més gran dels Estats Units. Travis Rice, Bryan Iguchi i jo mateix fem un autoprojecte de deu dies per muntanyes desconegudes. A través del viatge, els tres coneixem els nostres camins en snowboard i les amistats que hem anat creant?
UN ENAMORAT DE LA NATURA I L’SNOWBOARD
Com et definiries com a rider?
Com més snowboard faig i amb el pas del anys m’he anat tornat menys exigent amb les condicions de neu i del terreny. He après que el temps que passo a la natura em fa molt feliç. M’encanta connectar amb la natura i crec que el surf de neu és la millor manera de fer-ho. És per això que faig snowboard. Amb la meva taula de neu a les muntanyes soc l’home més feliç del món. Com dic jo ‘life of glide’, “troba el que et fa feliç i fes-ho sovint i el món serà un lloc millor per això”.
De tots els llocs on has estat, quin és el que més us ha impressionat?
M’encanta que encara pugui endinsar-me en un entorn salvatge verge a prop de casa i escalar i surfejar muntanyes que no he vist abans.
M’encanta surfejar a les estacions i a les muntanyes d’Europa, són realment úniques i és fàcil trobar neu fresca
Es cert que la neu és molt diferent a Europa que als Estats Units o Canadà? Com afecta el comportament de la taula?
Arreu, la neu, el terreny i la gent és una mica diferent. Això és el que fa que el viatge sigui tan interessant. Europa és realment única, perquè hi ha moltes estacions i són molt grans. És molt més fàcil trobar neu fresca sota els remuntadors en comparació amb les estacions de l’Amèrica del Nord. Europa també té una història molt antiga que em sembla molt interessant. M’encanta que puguis viure o visitar un xalet de 200 anys i menjar la mateixa pasta o beure la mateixa cervesa que servien fa 200 anys.
Per cert, fa un munt d’anys que et dediques a l’snowboard, com has vist evolucionar les taules de neu? Quins avenços tecnològics destacaries més? Podries fer el que feu ara amb una taula de fa 20 anys?
L’evolució del splitboard i la nostra comprensió de les condicions que afavoreixen el coneixement de l’aparició dels allaus han fet que les aventures de backcountry siguin molt més segures i fàcils. És per això que cada cop hi ha més gent que s’aventura. Això molesta a algunes persones, però crec que és una tendència positiva que la gent gaudeixi a les muntanyes.
RIDER MODERAT ALS 47, PERÒ AL EL COR SALVATGE
Com vas veure que les teves eren les grans muntanyes?
Sierra és la meva muntanya, la de casa meva. Són molt grans i la major part està protegida, de manera que l’única manera de fer-les és fer excursions. Això les converteix en un paradís. Però l’accés és dur i la neu està castigada sovint pel vent. És una bona opció, però arreu hi ha muntanyes impressionants, sobretot a Europa.
Un consells pels joves? Surt cada dia i aprecia la natura, encara que sigui durant 20 minuts en un parc de la ciutat
Són molts els joves que et veuen com a referència, quins consells els donaries?
Tothom és diferent, però el que et diré ara és el que a mi em funciona. Surt cada dia i aprecia la natura, encara que sigui durant 20 minuts en un parc de la ciutat. Continuar aprenent i evolucionant i envoltant-te de persones que fan el mateix. Estima la vida, busca diversió i coneixement. La vida és preciosa, comparteix-la.
Perdona, però ja tens 44 anys, a mesura que passen els anys, ets menys valent, més reflexiu?
En molts aspectes, és veritat, arrisco menys. Sobretot, en els reptes o els moments que sé que em faré mal. Si em veus surfejant damunt la neu dura, veuràs que faig molts salts amb taula dura. Però, quan entro a les grans muntanyes i les condicions són correctes, em trobo escalant i traçant tota mena de línies amb la taula.
Has fet moltes aventures, però hi ha un repte, una aventura que encara el tinguis al calaix?
Estic aprenent a anar més a la muntanya i durant períodes de temps més llargs. Això vol dir que puc portar les meves taules per on han passat pocs i probablement fer línies que no s’havien fet mai abans. No em preocupa ‘el primers descens’, però m’agrada com ha anat evolucionant el meu snowboard i com evoluciona, i em sedueix molt seguir descobrint nous indrets.
Per afrontar tots aquests reptes necessita molta energia, què per exemple et proporcionen els pistatxos? Quan els menges, abans de començar a donar-li a la taula, després?
Generalment començo i finalitzo el meu dia amb pistatxos. No menjo carn, per tant, és la meva principal font de proteïnes i antioxidants. I el final del dia d’una jornada d’snowboard per a mi pot ser crític a nivell de recuperació. Pensa que m’exprimeixo molt a les muntanyes, fins al punt que gairebé no puc tornar a pujar al cotxe. M’agrada menjar pistatxos dia rere dia, el que em permet tenir una recuperació adequada. Els festucs no només són sorprenents per a la recuperació, és que a més m’encanta el gust que tenen. Sempre em sorprèn que pugui anar al llit tan cansat, amb les cames que amb prou feines funcionen, i després despertar-me i tornar-ho a gaudir d’una jornada espectacular d’snowboard. Crec que els pistatxos tenen molt a dir.
